"Així t'escau la melangia", Màrius Torres a l'Hospitalet de Llobregat

Era el dia de la presentació del seu nou disc - que encara s'està gestant- però al públic s'hi podien comptar menys d'una trentena de persones. A la capital encara costa de creure que a Ponent també s'hi fa bona cultura. A les nou en punt, hora prevista, les llums de platea es van apagar i ella va entrar a l'escenari: no calia fer esperar el públic que, malgrat ser mins, es removia impacient als seients.

Meritxel Gené

La Meritxell Gené, cantautora lleidatana, havia arribat a l'Hospitalet de Llobregat per presentar -en el marc del festival Barnasants- el seu nou disc, Així t'escau la melangia, dedicat íntegrament a musicar poesies de Màrius Torres.

A mode de captatio, Gené va iniciar el concert entonant els versos de Mozart, un poema de Torres on la música apareix com una metàfora de la vida. La seva veu fina, l'aire melancòlic de la poesia del també lleidatà Màrius Torres i els suaus puntejats de guitarra jugaven al seu favor. A més, la cantautora va saber aprofitar el poc quòrum que hi havia i el concert va anar esdevenint més íntim a cada peça.

Seguint un ritus gairebé obligat en els concerts de cantautors, Gené va anar desgranant els motius de la seva selecció de poemes abans de cantar-los, combinant-los amb alguna al·lusió a la vida del poeta i petits comentaris dels poemes, en els quals desvetllava la seva relació íntima amb cadascun d'ells. Tanmateix, potser el públic hauria agraït sentir explicar alguna pinzellada més de la vida del poeta, si és que amb la presentació del futur disc també es pretenia donar a conèixer el gran poeta lleidatà, massa invisible encara.

Poemes com Presència, Ciutat Llunyana o Aniversari, dels més coneguts del poeta, es combinen en el disc amb altres composicions de Torres que no acostumen a aparèixer a les antologies de l'escriptor, com El collar de caragoles o En el silenci, una peça, aquesta, que al disc sembla trencar el continuum musical de les altres, però que sentida en directe no es fa estranya.

La selecció de cançons permet fer un tast dels diferents temes que abraça la poesia de Màrius Torres: des de la vessant més patriòtica, a records d'infància o poemes plens de simbolisme.

Jordi Gasion, productor d'aquest disc i també cantautor lleidatà, va acompanyar molt encertadament algunes cançons fent-hi cors o bé tocant d'altres instruments. El clímax de l'actuació va arribar precisament quan tots dos van interpretar Cançó a Mahalta, possiblement el poema més conegut de Màrius Torres, gràcies a la versió musical feta per Lluís Llach.

Màrius Torres

“Qui és Mahalta?” li demanava l'escriptor Joan Sales a Màrius en una carta, l'any 1940. “Sempre m'has volgut fer creure que era una pura creació de la teva fantasia”, escrivia, però Sales ja intuïa que el conjunt de poemes que componien les Cançons a Mahalta anaven dedicats a la Mercè Figueras, una gironina que també estava interna al sanatori on Màrius Torres intentà -sense sort- sanar una tuberculosi. Així t'escau la melangia, títol del disc, és el vers d'una d'aquestes cançons, també inclosa al treball.

El disc, que ha estat finançat a través de la plataforma de micromecenatge Verkami, es publicarà a la primavera. Tanmateix, els micromecenes ja disposen d'una versió en format mp3. Mentre acaba de coure's el disc, la Meritxell Gené seguirà presentant-lo en diferents localitats catalanes.

#Caputxinada2.0

“Em sembla que això serà tan important que acabarem tots a la presó”. Aquestes van ser les paraules que el pintor Antoni Tàpies va comentar a l'editor Xavier Folch el 9 de març de 1966 quan, en arribar a l'Església dels Caputxins de Sarrià, va adonar-se de la magnitud que podria arribar a tenir el que s'estava coent allà dins. En una entrevista feta el 1977, Tàpies explicava a Montserrat Roig -també present aquell dia- que va veure que “allò era una manifestació en pro de la democràcia”, enmig d'un règim dictatorial. Allò, que va començar als volts de les quatre de la tarda, era ni més ni menys que l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), la coneguda Caputxinada.

Aquest matí, el blanc i negre de la dictadura franquista ja no tapava el cel de Sarrià, i el Personal Docent i Investigador (PDI) de les Universitats Públiques Catalanes que avui s'ha reunit en assemblea a l'interior del convent, no ho ha fet en clandestinitat. Ben al contrari, tots els participants de l'assemblea han coincidit en la necessitat de visualitzar tan com sigui possible la greu situació en què es troba actualment la Universitat.

No obstant, com ha ressaltat Salvador Jové, present ja a la Caputxinada de 1966 i encarregat d'encetar l'acte d'avui, si es compara el Manifest per una Universitat Democràtica -sortit de la Caputxinada- amb el manifest amb què es convocava avui el PDI, es pot observar com la majoria de reivindicacions encara persisteixen: “Per a mi és molt trist veure que es repeteixin els mateixos problemes”, ha remarcat. Jové ha recordat que Andreu Mas-Colell, actual conseller d'Economia i Coneixement i principal cervell de les retallades en Educació, va ser un dels impulsors d'aquesta iniciativa que reclamava una universitat més democràtica.

L'ordre del dia de l'Assemblea contemplava dos punts principals: El debat sobre la funció social de la Universitat i sobre la situació laboral de les diferents categories de PDI. Tot plegat concloïa amb amb un tercer punt destinat a proposar diferents tipus d'accions polítiques al respecte. L'assemblea, que ha durat fins als volts de les tres del migdia, ha finalitzat amb la creació de diferents comissions (Mobilitzacions, Continguts i Accions) que coordinaran els acords que s'han assolit, com ara la creació d'un manifest que els professors podrien llegir abans de començar cada classe i fer arribar a tots els Directors de Departament per tal que s'hi pronunciessin a favor o en contra.

Pel que fa a la funció social de la Universitat, el professorat assistent ha fet palesa una preocupació generalitzada: la progressiva mercantilització de la Universitat que s'està duent a terme en els darrers anys. La funció social que pretén tenir aquesta Universitat que s'està imposant és sols la de produir alumnes que siguin vàlids per a l'empresa: ja no importa el saber crític.

Un clar exemple d'aquest model d'Universitat al qual es vol arribar, segons Alejandro Andreassi (Ex professor de la UAB, ara jubilat), és la Barcelona Graduate School of Economics, institució que compta amb una forta presència de capital privat d'empreses com AXA, La Caixa, el Banc Sabadell i La Caixa de Pensions. El mateix Andreassi ha proposat la celebració d'un IV Congrès Català Universitari, iniciativa que ha tingut molt bona acollida entre el professorat. Aquest, però, segons ha puntualitzat el catedràtic de la UAB Borja de Riquer, s'hauria de procurar que no s'institucionalitzés i que no fos “de” la universitat sinó “sobre” aquesta.

El professor de la UAB Arcadi Oliveres ha constatat que el Pla Bolonya és un reflex del capitalisme neoliberal que impera a la Unió Europea, ja que només s'ha pensat la Universitat per al mercat. Davant el desprestigi de la institució, s'ha demanat la creació de discurs. Un discurs crític, alternatiu, fonamentat, que contraresti el que s'imposa des del Govern (i que subscriuen molts rectorats) i que “estan aconseguint que el PDI ens l'anem creient mica en mica i pensem que tenen raó”, han recalcat tan Ferran Izquierdo (UAB) com Ermengol Gassiot (UAB). En aquesta línia, professors com Andreu Turbó (UPC) també han proposat construir discurs fent ús d'eines pròpies de la Universitat, com la Recerca: produir coneixement per fer palès que el model d'Universitat que se'ns vol imposar és negatiu. Ha suggerit la creació d'un cens de tots els treballadors i treballadores que han estat acomiadat, saber quant cobraven, les hores que havien de treballar i quines altres feines havien de fer per tal d'arribar a final de mes.

D'altra banda, hi han hagut veus com les de Xavier Riu (UB) o Raimundo Viejo (ex professor de la UPF) que han destacat que el principal problema no és fora de la Universitat, "a l'hegemonia del sistema", sinó dins de la Institució. En aquest àmbit, s'ha defensat la voluntat de no oblidar -en l'intent de visualitzar el problema de cara a la societat- la lluita que s'ha de fer dins la Universitat: participant en els comitès d'empresa, parlant amb companys/es, buscant sinergies amb PAS i Estudiants, etc. Tribó (UPC) ha demanat que es faci pressió als alts càrrecs de la universitat per tal d'aconseguir que es posicionin públicament i que se sàpiga de quin bàndol estan.

També s'ha fet present la gran preocupació envers la situació precària en què es troba molta part del professorat, especialment els que pertanyen a les categories inferiors, que poden arribar a cobrar menys de mil euros anuals. A més, s'han denunciat els acomiadaments massius de professorat que han dut a terme la majoria d'universitats públiques els darrers dos anys. És per això que s'ha demanat transparència en els comptes de la universitat i dignitat en els sous.

Una altra reivindicació important a destacar, a la que curiosament només ha fet especial incidència el professorat de les Universitats de fora de Barcelona, ha estat la demanda de no oblidar l'element de la territorialitat. Mariona Lladonosa, professora associada de la UdL, ha exposat la necessitat d'establir canals de comunicació i solidaritat entre les diferents universitats, especialment de cara a ajudar aquelles que estan més allunyades del centre, ja que tenen menys repercussió als mitjans.

Barcelona, 1 de febrer de 2013

Teatro Nacional de Cataluña, dígame?

Camino cap a la petita cua que encara hi ha davant la taquilla mentre miro el rellotge. Deu minuts per l'inici de la darrera funció de Ball de titelles a la Petita del TNC. M'adono que la meva futurible acompanyant no viu prou a prop del teatre com per poder arribar a temps. Mea culpa, li havia dit que baixava a mirar si quedaven entrades i l'avisava, però m'he entretingut recol·locant la roba i els tuppers a lloc. Coses dels diumenges. 

Encara no he decidit si fer-me enrere quan topo amb una dona de mitjana edat a qui pregunto, ignorant de mi, si les entrades d'última hora les venen a un preu “especial”. Ella fa un somriure sorneguer per estalviar-se malparlar de l'amor a la cultura existent en aquest país i em respon, molt educada, que bueno, si eres menor de veinticinco años te sale a un precio reducido. Mòdic preu de quinze euros amb seixanta-nou cèntims. M'enretiro un moment, una mica ofès per aquell castellà, i debato uns segons si gasto part de la setmanada en anar sol al teatre o bé giro cua i tal dia farà un any, que no sé quina feien a la Beckett que potser era més econòmica i tot. Va, no, ves-hi, que no sé on he llegit que l'autor d'aquesta peça era un republicà i que era una obra amb crítica social. Li dono l'import gairebé just: quinze amb setanta. Aquest cèntim de canvi que sempre puteja. I ella, veient la meua estupefacció (reconec que en moments de la conversa, la sorpresa em fa aflorar aquella debilitat errònia de català educat i balbucejo uns quants mots en castellà, uns quants en català i anar fent) em senyala un paper enganxat al vidre de la taquilla, on s'anunciava que els treballadors del TNC, “en protesta pel desmantellament de la cultura catalana”, parlarien en castellà a tothom.

Llavors, que ja havia comprat l'entrada, sí que exploto i li etzibo que em sembla del tot incoherent que critiquin el desmantellament d'una cultura eliminant-ne la seva llengua, que és un dels seus pilars fonamentals. Ella s'excusa dient que ho fan per protestar.

Totes i cadascuna de les persones que em guien “hasta mi asiento” em parlen en castellà i em busquen expressament amb la mirada, per després poder-me etzibar sintagmes excessivament llargs si tenim en compte la ràtio de paraules per minut d'un acomodador. “Mire, esta es su fila, su asiento es aquel de allí, al lado de este señor”, em diuen. O bé, a la sortida: “Si quiere puede salir por este otro lado, aquí, dando la vuelta”.

En aquestes situacions em pregunto fins a quin punt la gent és capaç d'utilitzar una llengua per donar-li un determinat valor. Quina estima demostra per la seua llengua algú que, per protestar, no se li acut res més que deixar-la de parlar per cabrejar els espectadors que paguem el Teatre Nacional i que, com a ens públic, tenim el dret que ens atenguin en català? Com deia el “señor” de la meua vora: “Si volen ser originals que no parlin i facin mímica, però no cal que parlin només en castellà!”. 

No parlant una llengua que, tots ho sabem, és feble i hem de protegir i cuidar no és -penso- la millor manera de protestar. Perquè la llengua també és part de la cultura, i carregant-nos-la també estem ajudant a desmantellar aquesta cultura catalana. Que ja n'hi ha prou que la gent del carrer a qui fan "estrènyer el cinturó" no puguem ni anar al teatre i ser atesos en la nostra llengua, collons!

Aquests són els diferents cartells que hi ha a les instal·lacions del TNC, anunciant la  protesta dels treballadors/es

"La Vampira del Raval"

Teatre del Raval. Del 16 de novembre de 2011 al 29 d'abril de 2012.

L'antiga Església parroquial del Carme de Barcelona, situada 

en el desaparegut monestir de les Jerònimes, va ser destruïda durant la Setmana Tràgica de 1909, fet que va obligar a construir-ne una de nova, el 1911, situada al barri del Raval. Aquest edifici, que fa uns anys va penjar els hàbits i actualment és el Teatre del Raval, ha estat, fins avui i des del passat mes novembre, el marc de l'espectacle musical La Vampira del Raval, de Josep Arias Velasco, dirigida per Jaume Villanueva.

Enriqueta Martí

A mode de Cabaret – cuidant-ne tots els detalls: cava, travestis, provocació i crítica política inclosa – però amb moments de força dramatisme, l'obra ens trasllada a un Raval ben diferent, de principis del segle passat, en una Barcelona amb la Setmana Tràgica encara latent, escenari del qual en rescata la figura d'Enriqueta Martí (1868-1913), una dona que de dia mendicava pels carrers del Raval mentre que a les nits lluïa les millors gales a l'altra banda de la Rambla. No era pas l'almoina qui li finançava les seves aspiracions burgeses; l'Enriqueta (interpretada per Mercè Martínez), a més de prostituta, regentava un bordell infantil, on venia els serveis sexuals de nens i nenes que segrestava. També assassinava criatures amb els òrgans de les quals elaborava i venia remeis i ungüents màgics que volien curar la tuberculosi, entre d'altres. 

Villanueva retrata a la perfecció la fragilitat dels infants convertint-los en unes menudes titelles (que mou i dóna veu Valentina Raposo) que empetiteixen davant una Mercè Martínez enèrgica que sap posar-se molt bé en les diferents facetes que es mostren d'Enriqueta (sobretot la provocadora) i resol molt bé les peces cantades, aconseguint provocar el riure i la ràbia cap al personatge.

Si el personatge d'Enriqueta té una personalitat doble, tots els actors masculins desdoblen els seus personatges, amb bones interpretacions. Jordi Coromina destaca menys en els moments musicals però combina a la perfecció els papers de Joan Pujaló (marit d'Enriqueta víctima d'un matrimoni fracassat per l'afició d'ella als homes) i el del comissari Astray, que respon al prototip del funcionari d'origen castellà amb ganes d'escalfar la cadira i treballar poc. Aquest interactua amb un graciós i ben aconseguit inspector Ribot (Òscar Muñoz), que malgrat alguna broma poc treballada que trenca el fil (com treure una lupa de l'americana quan es vol treure una pistola), regala moments força divertits simulant un castellà molt català. Ell mateix s'encarrega d'interpretar, amb bons tocs d'humor, el cambrer del suposat local del 1912 en què es representa la funció.

El repartiment d'actors inicial, amb Pep Cruz i Mingo Ràfols
absents el dia que vaig anar a veure la funció.

Completen l'elenc masculí un divertit Roger Pera, que fa del macarra Canut i d'advocat Vallvè (menys aconseguit, pel meu gust), amb bones actuacions musicals; i la meva sorpresa de la nit, Lluís Parera, que s'emporta tot el protagonisme interpretant ara un marquès aparentment refinat que resulta un pederasta sense escrúpols, ara Clàudia la xafardera, una cabaretera que delecta el públic amb la interpretació del número que duu el seu mateix nom, que s'acompanya d'una coreografia divertida i adient al gènere. 

La música, d'Albert Guinovart, interpretada de manera genial en directe per un pianista, un clarinetista, un violinista i un contrabaixista; músics que vesteixen boina i tirants, és agradable i s'enganxa – al sortir encara xiulava Els carrers de Barcelona – , però en algunes peces abusen de la repetició de les melodies i es fan una mica llargues.

L'obra, que en moments queda desvirtuada per la petitesa de la sala, té una escenografia simple i ben treballada que s'adapta a les diferents escenes, i, en general, et deixa amb la constatació que no fa falta un gran pressupost ni un gran nombre d'actors per dur a terme un bon projecte.

Declaració d'intencions

No tinc gaire temps. D'aquí a un quart d'hora hauria d'agafar el metro, per anar bé, però ja em conec, apuraré fins l'últim minut, com sempre, i quan arribi, buscaré una excusa que intenti fugir dels tòpics, alguna cosa així com un "Uff és que això de Barcelona...encara no controlo bé les distàncies, i mira que he sortit amb temps, eh!".

Aquest cop, però, tinc una excusa més de pes, per no sentir-me tan malament, i és que m'he obligat a no aixecar-me de la cadira fins que no publiqués la meva primera entrada al bloc. Perquè, grosso modo, ja déu fer un any que ho remeno, això del bloc, però el perfeccionisme i la indecisió -acompanyats, evidentment, d'altres tants pretextos que secunden el "demà ho faig"- han frenat tots els intents d'iniciar-lo que he tingut. 

Primer havia de pensar un nom pel bloc. Buscava (com tothom, imagino) una cosa que sonés interessant i atractiva però sense ser pedant, alguna cosa divertida, intel·ligent...i així passaven els dies, sense cap idea. Quan per fi se'm va encendre un llum i vaig córrer a crear el bloc, va resultar que ja estava agafada per algun altre usuari, algú que -pel que vaig poder comprovar- tenia el bloc des de feia una eternitat i amb prou feines havia fet un parell d'entrades: allò em va enrabiar molt! Al final vaig optar per no complicar-me tant, fer activisme lingüístic (tan necessari) i decantar-me per una paraula que simplement m'agrada i només he sentit dir al meu poble, a l'Alt Urgell.

Després va arribar el mític temor al començar, a la pàgina en blanc...(per favor, desenganyem-nos, si no ho llegirà ningú!). Cada cop que tenia algun tema interessant per a comentar en un bloc pensava: "Ai, no, encara he de fer la primera entrada, alguna cosa per presentar-me", quina mandra, parlar de tu mateix, així en públic...Bah, tonteries, tu.

I res, finalment, ja he arribat. Ara per ara no tinc molt clar quin és el rumb que vull que prengui aquest "projecte", però intentaré anar-lo actualitzant amb una certa freqüència (ara que he fet el pas inicial, no tinc excusa) i serà una manera de no perdre l'hàbit d'escriure, alhora que intentaré comentar aquells temes que m'atrauen, des del punt de vista del que sóc: un estudiant amb ganes d'entendre el món, molts interessos, però amb la major humilitat possible. 

Roger