"La Vampira del Raval"

Teatre del Raval. Del 16 de novembre de 2011 al 29 d'abril de 2012.

L'antiga Església parroquial del Carme de Barcelona, situada 

en el desaparegut monestir de les Jerònimes, va ser destruïda durant la Setmana Tràgica de 1909, fet que va obligar a construir-ne una de nova, el 1911, situada al barri del Raval. Aquest edifici, que fa uns anys va penjar els hàbits i actualment és el Teatre del Raval, ha estat, fins avui i des del passat mes novembre, el marc de l'espectacle musical La Vampira del Raval, de Josep Arias Velasco, dirigida per Jaume Villanueva.

Enriqueta Martí

A mode de Cabaret – cuidant-ne tots els detalls: cava, travestis, provocació i crítica política inclosa – però amb moments de força dramatisme, l'obra ens trasllada a un Raval ben diferent, de principis del segle passat, en una Barcelona amb la Setmana Tràgica encara latent, escenari del qual en rescata la figura d'Enriqueta Martí (1868-1913), una dona que de dia mendicava pels carrers del Raval mentre que a les nits lluïa les millors gales a l'altra banda de la Rambla. No era pas l'almoina qui li finançava les seves aspiracions burgeses; l'Enriqueta (interpretada per Mercè Martínez), a més de prostituta, regentava un bordell infantil, on venia els serveis sexuals de nens i nenes que segrestava. També assassinava criatures amb els òrgans de les quals elaborava i venia remeis i ungüents màgics que volien curar la tuberculosi, entre d'altres. 

Villanueva retrata a la perfecció la fragilitat dels infants convertint-los en unes menudes titelles (que mou i dóna veu Valentina Raposo) que empetiteixen davant una Mercè Martínez enèrgica que sap posar-se molt bé en les diferents facetes que es mostren d'Enriqueta (sobretot la provocadora) i resol molt bé les peces cantades, aconseguint provocar el riure i la ràbia cap al personatge.

Si el personatge d'Enriqueta té una personalitat doble, tots els actors masculins desdoblen els seus personatges, amb bones interpretacions. Jordi Coromina destaca menys en els moments musicals però combina a la perfecció els papers de Joan Pujaló (marit d'Enriqueta víctima d'un matrimoni fracassat per l'afició d'ella als homes) i el del comissari Astray, que respon al prototip del funcionari d'origen castellà amb ganes d'escalfar la cadira i treballar poc. Aquest interactua amb un graciós i ben aconseguit inspector Ribot (Òscar Muñoz), que malgrat alguna broma poc treballada que trenca el fil (com treure una lupa de l'americana quan es vol treure una pistola), regala moments força divertits simulant un castellà molt català. Ell mateix s'encarrega d'interpretar, amb bons tocs d'humor, el cambrer del suposat local del 1912 en què es representa la funció.

El repartiment d'actors inicial, amb Pep Cruz i Mingo Ràfols
absents el dia que vaig anar a veure la funció.

Completen l'elenc masculí un divertit Roger Pera, que fa del macarra Canut i d'advocat Vallvè (menys aconseguit, pel meu gust), amb bones actuacions musicals; i la meva sorpresa de la nit, Lluís Parera, que s'emporta tot el protagonisme interpretant ara un marquès aparentment refinat que resulta un pederasta sense escrúpols, ara Clàudia la xafardera, una cabaretera que delecta el públic amb la interpretació del número que duu el seu mateix nom, que s'acompanya d'una coreografia divertida i adient al gènere. 

La música, d'Albert Guinovart, interpretada de manera genial en directe per un pianista, un clarinetista, un violinista i un contrabaixista; músics que vesteixen boina i tirants, és agradable i s'enganxa – al sortir encara xiulava Els carrers de Barcelona – , però en algunes peces abusen de la repetició de les melodies i es fan una mica llargues.

L'obra, que en moments queda desvirtuada per la petitesa de la sala, té una escenografia simple i ben treballada que s'adapta a les diferents escenes, i, en general, et deixa amb la constatació que no fa falta un gran pressupost ni un gran nombre d'actors per dur a terme un bon projecte.