Teatro Nacional de Cataluña, dígame?

Camino cap a la petita cua que encara hi ha davant la taquilla mentre miro el rellotge. Deu minuts per l'inici de la darrera funció de Ball de titelles a la Petita del TNC. M'adono que la meva futurible acompanyant no viu prou a prop del teatre com per poder arribar a temps. Mea culpa, li havia dit que baixava a mirar si quedaven entrades i l'avisava, però m'he entretingut recol·locant la roba i els tuppers a lloc. Coses dels diumenges. 

Encara no he decidit si fer-me enrere quan topo amb una dona de mitjana edat a qui pregunto, ignorant de mi, si les entrades d'última hora les venen a un preu “especial”. Ella fa un somriure sorneguer per estalviar-se malparlar de l'amor a la cultura existent en aquest país i em respon, molt educada, que bueno, si eres menor de veinticinco años te sale a un precio reducido. Mòdic preu de quinze euros amb seixanta-nou cèntims. M'enretiro un moment, una mica ofès per aquell castellà, i debato uns segons si gasto part de la setmanada en anar sol al teatre o bé giro cua i tal dia farà un any, que no sé quina feien a la Beckett que potser era més econòmica i tot. Va, no, ves-hi, que no sé on he llegit que l'autor d'aquesta peça era un republicà i que era una obra amb crítica social. Li dono l'import gairebé just: quinze amb setanta. Aquest cèntim de canvi que sempre puteja. I ella, veient la meua estupefacció (reconec que en moments de la conversa, la sorpresa em fa aflorar aquella debilitat errònia de català educat i balbucejo uns quants mots en castellà, uns quants en català i anar fent) em senyala un paper enganxat al vidre de la taquilla, on s'anunciava que els treballadors del TNC, “en protesta pel desmantellament de la cultura catalana”, parlarien en castellà a tothom.

Llavors, que ja havia comprat l'entrada, sí que exploto i li etzibo que em sembla del tot incoherent que critiquin el desmantellament d'una cultura eliminant-ne la seva llengua, que és un dels seus pilars fonamentals. Ella s'excusa dient que ho fan per protestar.

Totes i cadascuna de les persones que em guien “hasta mi asiento” em parlen en castellà i em busquen expressament amb la mirada, per després poder-me etzibar sintagmes excessivament llargs si tenim en compte la ràtio de paraules per minut d'un acomodador. “Mire, esta es su fila, su asiento es aquel de allí, al lado de este señor”, em diuen. O bé, a la sortida: “Si quiere puede salir por este otro lado, aquí, dando la vuelta”.

En aquestes situacions em pregunto fins a quin punt la gent és capaç d'utilitzar una llengua per donar-li un determinat valor. Quina estima demostra per la seua llengua algú que, per protestar, no se li acut res més que deixar-la de parlar per cabrejar els espectadors que paguem el Teatre Nacional i que, com a ens públic, tenim el dret que ens atenguin en català? Com deia el “señor” de la meua vora: “Si volen ser originals que no parlin i facin mímica, però no cal que parlin només en castellà!”. 

No parlant una llengua que, tots ho sabem, és feble i hem de protegir i cuidar no és -penso- la millor manera de protestar. Perquè la llengua també és part de la cultura, i carregant-nos-la també estem ajudant a desmantellar aquesta cultura catalana. Que ja n'hi ha prou que la gent del carrer a qui fan "estrènyer el cinturó" no puguem ni anar al teatre i ser atesos en la nostra llengua, collons!

Aquests són els diferents cartells que hi ha a les instal·lacions del TNC, anunciant la  protesta dels treballadors/es